En les darreres dècades hem anat observant com, al marge
de les famílies tradicionals, han anat sorgint nous models familiars, adaptats
a les circumstàncies d'una societat on la separació i el divorci estan
totalment normalitzats.
Un d'aquests nous models és el constituït per una parella
i els respectius fills o filles procedents de relacions anteriors. De vegades,
aquests darrers presenten un rebuig envers la nova parella del pare o de la
mare. A més a més, començar una relació on existeixen fills (ja sigui per part
d'un dels membres o dels dos) pot ser una qüestió difícil de
gestionar per part dels propis membres de la parella.
Què podem fer per ajudar els fills a acceptar la nova
parella? Quan és el moment més adequat per presentar-la? Quin rol ha
d'adoptar aquesta davant els fills de l'altre membre? Tot seguit us proposem un
seguit de consells per tal de facilitar el bon funcionament de la relació.
La
presentació: un moment clau
Un dels moments més delicats en el curs d'una relació on
alguna de les parts té fills, és el de les presentacions entre aquests i la
nova parella del pare o de la mare. És molt important que, abans de l'arribada
d'aquesta trobada, el progenitor hagi pogut dialogar, en diverses ocasions, amb
el/s fill/s (adaptant la conversa a l'edat d'aquests). L'objectiu
d'aquestes xerrades és el de poder anar introduint verbalment la
nova parella, de forma progressiva, com una persona propera al cercle
familiar. És fonamental que el pare/mare pari molta atenció als comentaris i
opinions dels fills: fer-los sentir compresos i que són tinguts en compte
ajudarà a normalitzar la situació i a evitar possibles confrontaments amb la
parella.
De la mateixa manera, també és necessari parlar amb
la parella sobre la situació familiar pròpia, ja que la no
acceptació dels fills és un dels motius més freqüents de fricció i fins i tot
de ruptura de les relacions.
En relació al moment adequat de la presentació, cal dir
que no existeix una data fixa, però sí que hi ha uns consells que poden ajudar
a decidir quan és millor dur-la a terme. En primer lloc, cal valorar el grau de
compromís de la relació: introduir la parella massa aviat i, en cas que aquesta
no es consolidi, retirar-la de sobte, pot desestabilitzar els fills, ja que
percebran que el nucli familiar no es manté fixe. Hem de pensar que els nens o
nenes ja han patit una situació estressant al trencar-se la unió entre els
pares biològics. S’ha de considerar que anar introduint i traient noves
persones pot generar-los encara més inseguretat i malestar.
Alhora, una vegada que la relació ja és
establerta, tampoc cal demorar molt la primera trobada, ja que pot
provocar que els fills se sentin al marge i que no són prou valorats. Així
doncs, la data ideal ha de sorgir fruit de la valoració de la situació i del
consens, tant amb la nova parella com amb els fills: és a dir, consultar a
totes dues parts si els ve de gust plantejar la presentació.
Un cop es tingui clar que ja ha arribat el moment, és
fonamental que la trobada sigui informal, en un lloc còmode per a tothom, i que
el nou company/a es presenti com un amic/ga proper. Progressivament, en
posteriors trobades i activitats conjuntes, pot anar adquirint el rol de
parella. Fer-ho de manera massa precipitada podria provocar conflictes i fer
creure que l'adult nouvingut vol ocupar el lloc del pare o de la mare absent.
La nova
parella: quin rol ha d’adquirir?
Tal i com acabem de dir, és molt important deixar clar
que la nova parella no pretén prendre el càrrec del pare/mare. Els fills han de
saber en tot moment qui és el pare i qui la mare, i que totes dues són figures
no substituïbles. Les decisions importants que afecten els fills, doncs, han de
sorgir del consens entre el pare i la mare.
Si la nova parella accepta i potencia la relació entre el
pare/mare absent i els fills, en comptes d'intentar ocupar el seu lloc, ajudarà
a facilitar molt el procés d'adaptació. En aquest sentit, s'ha d'evitar parlar
malament de l'altre progenitor quan els fills es troben davant, ja que això pot
originar molt de rebuig per part d'aquests.
A mida que la relació entre tots els membres es vagi
consolidant, la parella pot anar adquirint major pes en les decisions familiar,
però sempre respectant el seu estatus de company.
És habitual que els fills fugin de les mostres d'afecte
(petons, abraçades, etc) proporcionades per la nova parella, sobre tot al
voltant d'una edat crítica que els experts situen entre els 10 i 12 anys. Cal
ser pacients i no voler forçar-les: és recomanable, en un primer moment,
manifestar l'afecte només de manera verbal. Quan s'hagi generat un clima
adequat d'intimitat i connexió entre totes dues parts, poden començar-se a
introduir gradualment manifestacions físiques, però sempre tenint molt en
compte la seva reacció.
Per últim, cal remarcar que els fills han d'acceptar que
hi ha moments per passar-los tots junts, però d'altres més íntims per gaudir
només en parella. Fer-los entendre que no han de ser sempre el centre
d'atenció i que hi ha estones per a tot i per a tothom, és una manera
d'ajudar-los a aprendre que les relacions sentimentals necessiten de
dedicació, de temps i d'intimitat per a què funcionin.
Esperem que aquests consells us resultin útils i que
pugueu gaudir en família de la vostra relació de parella!
Bon estiu i bones vacances!