La Teoria de l´Afecte i les relacions de parella

T´has preguntat alguna vegada per què hi ha persones que eviten les relacions estables de parella de manera sistemàtica? O bé per què d´altres poden establir vincles afectius amb gran facilitat?

Des de l`àmbit de la psicologia, molts estudis han analitzat quins són els factors que determinen les diverses formes de relacionar-se amb una parella. D´entre ells, la Teoria dels Afectes (o Apegos), es desmarca com la més consolidada en l´actualitat.

Què diu la Teoria de l´Afecte?

Aquesta teoría va ser desenvolupada per John Bowlby, com a resultat dels treballs duts a terme entre 1969-1982, amb l ´objectiu d´explicar la necessitat de l´ésser humà de crear vincles afectius. L´autor va definir aquest mecanisme com un sistema motivacional que cerca establir i consolidar la proximitat entre nadons i cuidadors, per tal de garantir la seva protecció i supervivència.

Malgrat que en un principi la teoria es centrava en les relacions que s´establien durant els primers anys de vida, investigacions posteriors van comprovar la seva validesa a l´aplicadar-se en l´edat adulta; i de manera especial, en el context de les relacions de parella, com van demostrar els autors Shaver i Kazan.

Tot i que la necessitat d´afecte (entès com "apego") és universal, existeixen diferències significatives en la forma o les estratègies d´intentar satisfer aquesta necessitat, i poden donar lloc a la creació de diferents models. Aquests models s´obtenen com a resultat de la suma d´experiències vitals amb les persones significatives , experiències que determinaran les diferentes conductes i reaccions emocionals associades a enamorar-se, a mantenir el vincle amb la parella i a la posible pèrdua o trencament de la relació.

Quins són aquests models?

Treballs posteriors (Bartholomew i Horowitz) van establir cuatre models d´afecte, que depenen directamente de dues variables: la imatge d´un mateix i la imatge que tenim de l´altre significtiu.

L´autoimatge es relaciona amb el grau d´ansietat que es percep davant la possibilitat de ser rebutjat per la parella. Així doncs, les persones que tenen una imatge positiva d´elles mateixes experimenten una ansietat baixa, ja que consideren que són mereixedores d´aquesta estima. En canvi, les persones amb una autoimatge negativa, es mostraran ansioses, amb por o insegures davant la possibilitat d´un abandonament i la posterior incapacitat de poder establir una relació en el futur.

D´altra banda, la imatge de l´altre s´associa amb el grau d´evitació, és a dir, amb la predisposició que té una persona d´establir o d´evitar relacions íntimes o de proximitat. Aquelles persones que tenen una imatge positiva dels altres, en termes de confiança, mostraran major facilitat per a establir vincles. En canvi, aquelles altres que veuen els altres de forma negativa, evitaran situacions d´intimitat o de proximitat.

Si tenim en compte aquestes dues variables, els afectes poden classificar-se en:

• Afecte segur: es caracteritza per una idea positiva d´un mateix i dels altres. Així doncs, no mostra ansietat davant un possible rebuig ni evita els contactes interpersonals de major intimitat.

• Afecte preocupat: existeix una divergència entre la imatge d´un mateix, que es percep negativa, i la dels altres, que es considera positiva. El prototipus, en aquest cas, seria una persona que té por de ser abandonada però que no per això evita relacionar-se amb els altres.

• Afecte temorós: s´experimenta alhora una imatge negativa d´un mateix i dels altres. És característic d´aquelles persones que pateixen molta ansietat (ja que no es consideren dignes de ser estimades) i que eviten establir relacions d´intimitat amb els altres.

• Afecte evitatiu: es caracteritza per una idea positiva d´un mateix però negativa dels altres. Així doncs, aquestes persones no tenen por al rebuig però la baixa capacitat de confiança envers els altres evitarà que s´estableixin vincles afectius estrets.

La Teoria Triangular de l´Amor de Sternberg: Tipus d´Amor

Després del petit parèntesi de Sant Jordi, continuem el nostre article sobre la Teoria Triangular de l`Amor. Tal i com vam explicar a la primera part, segons Sternberg, l´amor és constituït per tres components: la intimitat, la passió i el compromís. De manera gràfica, representa l´amor com una piràmide on cadascun dels vèrtexs és ocupat, respectivament, per un element.

L´autor classifica les etapes de l´amor o tipus de relació de parella segons quina sigui la participació i la rellevància de cadascun d´aquests components:

1. Estimació. És l´afecte que es troba de forma majoritària en les relacions d´amistat. Es caracteritza per un sentiment de proximitat envers l´altre, però en aquest tipus de relacions no existeix compromís a llarg terme ni passió. Es fonamenta, doncs, en un únic vèrtex de la piràmide, la INTIMITAT.
2. Encapritxament. L´expressió que millor descriu aquest tipus de relació és la d´amor a primera vista. No existeix ni la necessitat d´apropament i de confiança característica de la intimitat, ni tampoc es planteja un possible compromís. És a dir, es basa únicament en la PASSIÓ.
3. Amor buit. La parella es manté gràcies a l´existència d´un compromís entre totes dues parts, però la relació és “buida” de sentiments amorosos: no hi ha intimitat ni desig físic. El vincle que existeix en aquestes relacions es fonamenta a través del respecte. Aquest tipus d´amor és característic de les relacions de “conveniència”. Es caracteritza, doncs, per la presència únicament del COMPROMÍS.
   Cal esmentar que Sternberg puntualitza que una relació basada en un sol component de la piràmide acostuma a ser molt feble i, conseqüentment, és menys probable que es consolidi de forma duradora.
4. Amor romàntic. Es dóna en aquelles parelles on existeix un vincle emocional i es posa de manifest un desig molt intens d´unió entre ambdos membres, però no es planteja cap tipus de compromís. L´autor afegeix que aquest tipus d´amor, tradicionalment, és viscut amb més intensitat per part del gènere femení. Les dones han tendit, cultural i històricament, a “donar” més que els homes, sense esperar res a canvi. És a través de la materialització del desig (erotisme) que esperen omplir la necessitat de sentir-se estimades. Un exemple paradigmàtic d´aquest tipus de relacions són els “amors d´estiu”. En ells trobem la presència de dos components de la piràmide: PASSIÓ I INTIMITAT.
5. Amor sociable. Es caracteritza per l´existència d´una profunda estimació envers l´altre i un fort vincle de compromís a llarg terme entre els dos membres de la parella. En canvi, no s´experimenta atracció física ni desig sexual Es característic de les parelles de llarga durada, on la passió s´ha apagat, però segueix existint una bona comunicació, comprensió i recolzament mutu. Es diferencia del primer tipus d´amor, l´estimació, per l´element afegit del compromís, que enforteix la relació. A part de donar-se en les relacions de parella, aquest tipus d´amor també pot existir en les relacions familiars i, fins i tot, en les amistats més properes. És el resultat, doncs, de la combinació de COMPROMÍS I INTIMITAT.
6. Amor fatu (amor foll). S´identifica amb aquelles relacions on l´existència d´un desig molt intens entre tots dos membres condueix a establir un vincle de compromís (predominantment de caràcter eròtic). En aquestes relacions, però, no s´arriba a crear cap tipus de connexió intima més enllà de la pròpia satisfacció sexual. Sorgeix de la conjugació de PASSIÓ I COMPROMÍS.
7. Amor consumat. És el paradigma de l´amor total, la forma més completa d´estimar-se. És la meta a la que tota relació aspira a arribar, ja que sorgeix de la combinació equilibrada de tots els components de l´amor: PASSIÓ, COMPROMÍS I INTIMITAT. Tot i que assolir aquest tipus d´amor és realment complicat, Sternberg remarca que encara és més difícil mantenir-lo al llarg del temps. És habitual, doncs, que no es tracti d´un amor permanent (tal i com he vist anteriorment, l´esgotament de la passió pot donar lloc a que la relació esdevingui típica de l´amor sociable).

Un cop exposada la Teoria Triangular de l'Amor de Sternberg, què en penseu?