La Teoria de l´Afecte i les relacions de parella

T´has preguntat alguna vegada per què hi ha persones que eviten les relacions estables de parella de manera sistemàtica? O bé per què d´altres poden establir vincles afectius amb gran facilitat?

Des de l`àmbit de la psicologia, molts estudis han analitzat quins són els factors que determinen les diverses formes de relacionar-se amb una parella. D´entre ells, la Teoria dels Afectes (o Apegos), es desmarca com la més consolidada en l´actualitat.

Què diu la Teoria de l´Afecte?

Aquesta teoría va ser desenvolupada per John Bowlby, com a resultat dels treballs duts a terme entre 1969-1982, amb l ´objectiu d´explicar la necessitat de l´ésser humà de crear vincles afectius. L´autor va definir aquest mecanisme com un sistema motivacional que cerca establir i consolidar la proximitat entre nadons i cuidadors, per tal de garantir la seva protecció i supervivència.

Malgrat que en un principi la teoria es centrava en les relacions que s´establien durant els primers anys de vida, investigacions posteriors van comprovar la seva validesa a l´aplicadar-se en l´edat adulta; i de manera especial, en el context de les relacions de parella, com van demostrar els autors Shaver i Kazan.

Tot i que la necessitat d´afecte (entès com "apego") és universal, existeixen diferències significatives en la forma o les estratègies d´intentar satisfer aquesta necessitat, i poden donar lloc a la creació de diferents models. Aquests models s´obtenen com a resultat de la suma d´experiències vitals amb les persones significatives , experiències que determinaran les diferentes conductes i reaccions emocionals associades a enamorar-se, a mantenir el vincle amb la parella i a la posible pèrdua o trencament de la relació.

Quins són aquests models?

Treballs posteriors (Bartholomew i Horowitz) van establir cuatre models d´afecte, que depenen directamente de dues variables: la imatge d´un mateix i la imatge que tenim de l´altre significtiu.

L´autoimatge es relaciona amb el grau d´ansietat que es percep davant la possibilitat de ser rebutjat per la parella. Així doncs, les persones que tenen una imatge positiva d´elles mateixes experimenten una ansietat baixa, ja que consideren que són mereixedores d´aquesta estima. En canvi, les persones amb una autoimatge negativa, es mostraran ansioses, amb por o insegures davant la possibilitat d´un abandonament i la posterior incapacitat de poder establir una relació en el futur.

D´altra banda, la imatge de l´altre s´associa amb el grau d´evitació, és a dir, amb la predisposició que té una persona d´establir o d´evitar relacions íntimes o de proximitat. Aquelles persones que tenen una imatge positiva dels altres, en termes de confiança, mostraran major facilitat per a establir vincles. En canvi, aquelles altres que veuen els altres de forma negativa, evitaran situacions d´intimitat o de proximitat.

Si tenim en compte aquestes dues variables, els afectes poden classificar-se en:

• Afecte segur: es caracteritza per una idea positiva d´un mateix i dels altres. Així doncs, no mostra ansietat davant un possible rebuig ni evita els contactes interpersonals de major intimitat.

• Afecte preocupat: existeix una divergència entre la imatge d´un mateix, que es percep negativa, i la dels altres, que es considera positiva. El prototipus, en aquest cas, seria una persona que té por de ser abandonada però que no per això evita relacionar-se amb els altres.

• Afecte temorós: s´experimenta alhora una imatge negativa d´un mateix i dels altres. És característic d´aquelles persones que pateixen molta ansietat (ja que no es consideren dignes de ser estimades) i que eviten establir relacions d´intimitat amb els altres.

• Afecte evitatiu: es caracteritza per una idea positiva d´un mateix però negativa dels altres. Així doncs, aquestes persones no tenen por al rebuig però la baixa capacitat de confiança envers els altres evitarà que s´estableixin vincles afectius estrets.